Som moltes les persones que no hem viscut una sexualitat com la que surt a les pel·lícules: un príncep blau o una princesa blava, que ens estima i ens cuida. Pot ser que la nostra –o les nostres– primeres experiències hagin estat indesitjables –pot ser que ens hagin obligat a fer coses sense poder-nos-hi negar– i/o haguem patit –físicament, emocionalment o/i psicològicament-.

Aquestes situacions –que poden ser amb persones desconegudes o no– les podem patir fins i tot sense contacte físic, com ara: una persona que es despulla davant nostre o es toca, o quan ens obliga a què ho fem nosaltres. També ens poden fer masturbar l'altra persona o practicar sexe oral.

Encara que tot és traumàtic, el pitjor és quan hi ha penetració sense voler-ho.

Si expliquem què ens ha passat, potser ens acullen i ens ajuden. Però també pot ser que el que passi després sigui molt desagradable:

• Rebre un tracte ofensiu quan anem a fer la denúncia.
• Que la família, enlloc d'ajudar-nos, ens provoqui encara més tensió (ens digui que nosaltres ho hem provocat, no es faci càrrec de com estem, es posi molt agressiva...)

Un fet així no només ens fa mal físic; també ens deixa molt malament l'estat d'ànim. Necessitarem temps per recuperar-nos. I, si veiem que no ens en sortim sols, i amb l'ajuda de les persones que tenim a prop no en tenim prou, haurem d'acudir a un professional.

Si tenim parella, haurà d'entendre que estem malament. És fàcil que els dos passem un mal moment; caldrà anar poc a poc per anar-ho superant i fent que tot rutlli amb més normalitat.

Què podem fer

Parlar amb alguna persona de confiança perquè ens escolti i ens pugui acompanyar.

Si hem patit físicament o ens han obligat a fer una penetració, hem d'anar a un servei sanitari perquè ens facin una revisió. Es preocuparan per la nostra salut i per com ens sentim i prendran les mesures que calgui. Ho hem de fer encara que siguem d'un altre país i estiguem en una situació d'il·legalitat; ens atendran igualment i respectaran el que demanem (els hospitals no tenen res a veure amb la policia)

Després podem fer una denúncia a una comissaria –fins i tot si coneixem la persona. La denúncia és molt important i ha d'estar ben feta: els Serveis d'Atenció a la Víctima (de Jutjats o Comissaries) ens poden ajudar i assessorar.

Potser des de molt petites o molt petits, una persona de la nostra família –el nostre, pare, oncle, avi, la nova parella de la nostra mare, un cosí o un germà...– ens ha obligat a jugar, mirar o fer sexe sense que ho vulguem.

És fàcil que no ens haguem sentit respectades o respectats, que ens hagin manipulat o enganyat: Com que ets especial per a mi, has de fer això... A la teva edat ho has de fer perquè ho fa tothom...

No han respectat el nostre cos ni la nostra intimitat. En algun moment potser hem arribat a pensar que allò és normal; com si ens hagués tocat a la vida, fer una cosa així. O, potser, per no estar encara pitjor, no gosem negar-nos-hi i callem.

Però ningú –sigui qui sigui– té el dret de fer-nos fer una cosa que no volem. Encara que no ens haguem vist capaces o capaços de dir que no ho volem. Per fer qualsevol cosa relacionada amb la sexualitat (mirar, tocar, fer una penetració...) cal sempre que vulguin les dues persones (amb una no n'hi ha prou).

Quan hem passat per una cosa així s'han aprofitat de la nostra situació d'inferioritat. La forma de fer-ho pot ser alguna d'aquestes:

• Fer-nos creure que es tractava d'un joc –fins i tot li poden haver posat algun nom– quan no ho era.
• Amenaçar-nos perquè féssim allò que no volíem i ho mantinguéssim silenci. L'amenaça pot ser cap a nosaltres (Com diguis alguna cosa, et mato) o cap a algú que estimem (Si li dius alguna cosa a la teva mare, ella rebrà).
• Haver-nos fet sentir que som una merda, que no ens mereixem res i que per això, ho hem de fer.
• Haver fet servir la força física per obligar-nos.

Com ens afecta a nosaltres

En cas que haguem patit abusos, hem de saber que aquestes situacions són força més comuns del que ens pensem. No som estranys; hi ha moltes persones que també han tingut aquesta experiència tan desagradable.

A més del mal físic que potser ens han fet, també pateix el nostre cor i el nostre cap. Potser no ens n'adonem –a vegades, sense ser-ne conscients ens protegim oblidant-ho tot– però el mal el portem per dins. Sentim ràbia, por, estem decebudes o decebuts amb nosaltres mateixos, tenim molta tristor, sentim una soledat molt gran...

Segur que hem fet tot el possible per intentar no passar-ho tant malament: dutxar-nos molt i raspallar-nos fort per treure'ns “allò”, estar el màxim de temps fora de casa, intentar no pensar-hi...

Sovint ens sentim els culpables del que ha passat, com si fos un càstig que ens mereixem pel nostre comportament. I no és així: absolutament ningú –i encara menys un infant o un jove– es mereix una cosa així. Aquest sentiment ens l'han provocat perquè ens han tractat com si no valguéssim res.

Fins i tot és possible que ho haguem comentat a algú de la família i no s'ho hagi cregut –no s'ho vol creure-. És fàcil que ens vulguin fer pensar que són imaginacions nostres, o que no entenem les bromes o que això no són abusos, sinó no sé què... De fet, sovint les famílies tanquen els ulls a aquesta situació, i pot ser que ens adonem que ningú de casa ens ajudarà a sortir d'aquesta situació.

I això fa que encara sigui més dur. Perquè potser no només patim els abusos, sinó que ens adonem que les altres persones no fan res per evitar-ho o que – quan en volem parlar a casa– o no ens escolten o no es prenen seriosament allò que estem dient.

Si ens està passant ara

El primer que hem de tenir clar és que no hem de passar per aquí –sigui qui sigui i se'ns digui el que se'ns digui-. Nosaltres soles o sols no podrem millorar la situació (perquè estem en una posició d'inferioritat)

Encara que costi molt fer-ho i ens pugui fer vergonya, el millor que podem fer és explicar-li a algú a qui tinguem molta confiança: pot ser una professora, la psicopedagoga, algun familiar que no hi estigui implicat, al pare o la mare d'un amic o amiga amb qui tenim una bona relació, a una educadora social...

Si li ho expliquem a alguna persona que no és professional –a algun familiar, una amiga o un amic–, i no hem rebut resposta –o ha estat la contrària a la que necessitem–, no ens han escoltat o no s'ho han cregut... hem de buscar altres persones. Segur que trobem la persona que necessitem.

Aquestes persones buscaran la millor forma d'ajudar-nos. Ho faran sempre amb molta cura de no fer res que ens pugui perjudicar.

És important que expliquem allò que ens ha passat. I ho hem de fer encara que ens faci vergonya explicar-ho o que alguna vegada ens intentat fer creure que no era veritat.

Tenim moltes portes obertes i serveis que ens ajudaran a posar fi als abusos:

• Serveis socials del barri o poble.
• Associacions de persones que han patit abusos i que tenen un equip tècnic. Saben –millor que ningú– com ens podem sentir amb això que ens ha passat.

Si ens va passar fa un temps

A vegades ens passen coses molt dures i no tenim forces per assumir-les. Però, al cap d'uns anys, ens reapareixen i volem posar-hi solució.

El més provable és que allò que ens ha passat ens provoqui coses com ara: tenir molta por a la foscor, tenir parelles que no ens tracten bé, patir algunes dificultats a l'hora de mantenir relacions sexuals encara que nosaltres haguem escollit la persona, no agradar-nos físicament...

És possible, per tot això que ens ha passat, que passem alguna crisi i forta –des de que no controlem el nostre pensament o que sentim que viure no té massa sentit a no poder-nos treure de mai de sobre la por.... Si vivim una cosa així, ens hem de deixar ajudar per professionals de salut mental. Allà tenen les eines i els coneixements per donar-nos un cop de mà (amb teràpia i/o medicació).